Empecemos por el principio. Las sensaciones son nuestra puerta de conexión con el mundo que nos rodea. Antes incluso de que nazca un pensamiento o nos sorprenda una emoción, nuestros sentidos perciben.
¿Cuál es la sensación más antigua que recuerdas? Intentemos rescatar alguna de nuestras primeras veces: quizá la primera vez que probamos el agua, el primer aroma del pan. La luz cegadora del sol y su calor en la piel. ¿Recuerdas las primeras texturas? La piel materna, la tierra húmeda y áspera, el tacto de la toalla blanca envolviéndonos después del baño.
Joaquín Sorolla fue un maestro en plasmar no solo lo visual, sino también en capturar en el lienzo aquello que pertenece a otros territorios sensoriales. Sus cuadros nos ofrecen el perfume de un jardín recién regado, el tacto almidonado de un tejido, el silbido de la brisa en los oídos, el sabor salado al salir del mar. Pueden ser ventanas, umbrales hacia nuestros primeros y lejanos asombros.
Comencem pel principi. Podríem recordar la primera vegada que toquem el terra amb les mans? I amb els peus? Si no ho recordem, podem imaginar-ho ara mateix. Qui ens va donar la mà i es va assegurar que hi havia estabilitat? O ho vam fer sense ajuda? Com era el terra? Estava fred? O era el camp?
Igual que les rajoles d’una casa es van recolzant les unes sobre les altres, construirem una escala imaginària. Ara estem en els primers esglaons. Intentem pensar en altres primeres vegades: la primera vegada que vam provar l’aigua, la primera vegada que ens va arribar l’olor del pa; quan vam escoltar la nostra pròpia veu interna. O quan es va obrir una finestra i vam entendre que era de matí. El tacte de la tovallola blanca embolicant-nos després del bany.
Recuperem també la sensació de diferents materials: el pom de la porta, la corda que era aspra, la manta de llana que llevava el fred, però també picava. Triarem textures, com Sorolla. Quan ell era molt xicotet va ser criat per la seua tia Isabel —germana de sa mare— i pel seu marit, que era manyà —fabricava i arreglava panys i claus— i va intentar debades inculcar-li l’ofici. Més que tancar portes, Sorolla va decidir obrir-les, perquè va triar la pintura com a professió. D’allò sòlid i concret d’una maneta de la porta, Sorolla va passar a la gamma infinita de blaus, grocs, verds. Va posar molta pintura en el pinzell i va dir: «Vull olorar aquest jardí totes les vegades que jo vulga».