Joaquín Sorolla Bastida
Después del baño. La bata rosa / La bata rosa. Després del bany
1916
Óleo sobre lienzo.
154,50 x 150cm
© Fundación Museo Sorolla
no inv. 01134.
CAS_En una caseta de playa, una mujer ayuda a una joven a cambiarse la ropa mojada. La luz, fraccionada y filtrada por los cañizos, se cuela en la escena como una espía, la ilumina a brochazos de sol. La tela empapada y su color rosa —de un tono muy cercano a la piel que envuelve— se ciñen al cuerpo como una segunda epidermis. Evocando la técnica de los “paños mojados” de las esculturas griegas —que revela la anatomía evitando el desnudo directo—, Sorolla muestra su maestría en el arte de la sugerencia.
La intimidad de la escena nos hace preguntarnos acerca del cuerpo: aceptarlo en su transformación inevitable, cuestionar los imperativos sociales que lo someten, revisar las numerosas razones —algunas absurdas— de su ocultamiento. Recuerda algún momento vital en el que tu cuerpo cambió: ¿cómo evolucionó tu relación con él? ¿Y la mirada de los demás? Quizá todas tenemos una bata rosa, adherida tenazmente a nuestra piel, de la que ansiamos desprendernos.
CAT_En una caseta de platja, una dona ajuda una jove a canviar-se la roba mullada. La llum, fraccionada i filtrada pels canyissos, s’escola en l’escena com una espia i la il·lumina a pinzellades de sol. La tela xopa i el seu color rosa —d’un to molt proper al de la pell que embolcalla— es cenyeixen al cos com una segona epidermis. Evocant la tècnica dels «draps mullats» de les escultures gregues —que revela l’anatomia evitant el nu directe—, Sorolla mostra el seu mestratge en l’art del suggeriment.
La intimitat de l’escena ens fa preguntar-nos sobre el cos: acceptar-lo en la seva transformació inevitable, qüestionar els imperatius socials que el sotmeten, revisar les nombroses raons —algunes absurdes— de la seva ocultació. Recorda algun moment vital en què el teu cos va canviar: com va evolucionar la teva relació amb ell? I la mirada dels altres? Potser totes tenim una bata rosa, adherida tenaçment a la pell, de la qual anhelem desprendre’ns.
EUS_
Hondartzako kabina batean, emakume batek neska gazte bati arropa bustia aldatzen laguntzen dio. Argia, kanaberadiak zatikatu eta iragazia, zelatari ageri da, eta eszena eguzki-printza bitartez zipriztintzen du. Oihal bustia eta haren kolore arrosak —inguratzen duen azalaren oso antzekoa— gorputzera itsasten dira, bigarren epidermis bat bailitzan. Greziar eskulturetako “oihal bustien” teknika gogora ekarriz —biluztasun zuzena saihestuz anatomia agerian uzten duena—, Sorollak iradokizunaren artean duen maisutasuna erakusten du.
Eszenaren barne-giroak gorputzari buruzko galderak egitera garamatza: haren eraldaketa saihestezina onartzera, menderatzen duten gizarte-erregelak zalantzan jartzera, eta hura ezkutatzearen arrazoi ugariak —batzuk zentzugabeak— berrikustera. Gogora ezazu zure gorputzean aldaketa sumatu zenuen une bat: nolakoa izan zen harekiko zure erlazioaren bilakaera? Eta besteen begirada? Agian guztiok dugu mantal arrosa bat, gure azalari irmoki itsatsita, eta horretatik askatu nahi dugu irrikaz.