Saltear al contenido principal

CULTURA
¿Sorolla en un hospital?

Patio de la casa Sorolla / Pati de la casa Sorolla

Joaquín Sorolla Bastida
Patio de la casa Sorolla / Pati de la casa Sorolla

1917
Óleo sobre lienzo
95,9 x 64,8 cm

© Colección Carmen Thyssen-Bornemisza en préstamo gratuito al Museo Carmen Thyssen Málaga. CTB.1996.16

Patio de la casa Sorolla / Pati de la casa Sorolla

Visualiza un lugar donde siempre te has sentido cómoda y segura. Ese espacio agradable al que siempre tratas de volver. ¿Es tu refugio un espacio a cubierto, o en plena naturaleza?

A menudo, el patio es el alma de una casa: un lugar de calma, juego y belleza cotidiana. Contenida en macetas, la naturaleza en miniatura nos recuerda el lugar al que pertenecemos y la necesidad de cuidado para asegurar la supervivencia. Las teselas y arabescos recuerdan que, a veces, basta con algo pequeño para sentirse en el hogar. Cuando lo exterior se vuelve incierto, este espacio interior —real o imaginado— invita a respirar, a reconectar con lo esencial y lo cercano.

Sorolla concibió su patio como un laboratorio de la luz. Él mismo diseñó y sembró personalmente el jardín de su casa de Madrid: solía recolectar esquejes en sus viajes por su admirada Andalucía; de su nativa Valencia trajo los azulejos para la fuente octogonal. Quizá nuestro jardín interior necesite nutrirse de eso: cultivar las pasiones sin olvidar nuestros orígenes.

En els taulells estic bé. Puc tocar les diferents tessel·les, seguint les xicotetes ondulacions de l’esmalt. Hi ha un primer escaló on m’assec de vegades a llegir, o on em tombe perquè em toque el sol de les dotze. Ací recolze la mà, tanque els ulls i vaig recreant mentalment el patró decoratiu: una línia, un rombe, ací un altre; per ací comença el blanc, per ací just l’anyil. Al mig crec que hi ha un filament turquesa, el vaig veure en un llibre de jardins de Granada. On tinc recolzat el got d’aigua toque just un test de fang. Està molt fred.

En aquesta xicoteta illa d’arabescos i de fantasia em sent bé. Però si amplie la mirada i em comence a moure per tota aquesta explosió d’arbustos, començarà el pessigolleig; els pelets del nas a aborronar-se i el gest a contraure’s. L’esternut arriba per a alliberar la situació. El meu cos m’avisa: no sempre la primavera és fàcil.

Volver arriba