Joaquín Sorolla Bastida
Rompeolas de San Sebastián / Escullera de Sant Sebastià
c. 1917
Óleo sobre lienzo
52 x 72 cm
© Colección Carmen Thyssen-Bornemisza en préstamo gratuito al Museo Carmen Thyssen Málaga. CTB.1998.88
CAS_Observar la naturaleza puede darnos respuestas. A pesar de la erosión de las olas —las dificultades de la vida— y de una climatología adversa, la montaña permanece serena en su fortaleza.
En este cuadro bañado por una luz muy diferente a la del Mediterráneo, Sorolla retrata el ambiente nublado y húmedo de San Sebastián ante un mar desapacible. Unas figuras mínimas se apoyan en la barandilla: su pequeñez agranda el mar. Solemos fijarnos en lo que se mueve —la marea, los personajes, las nubes—, pero olvidamos lo que permanece. Las olas van y vienen, rompen, estalla un universo de espuma efímera; tras un momento de apnea, el mar se repliega y vuelta a empezar. Una racha de viento arranca algún sombrero, nos tambalea, nos expone más a la inclemencia. ¿Qué pensará el monte Ulía, allá al fondo? Desde su quietud antigua, observa imperturbable el transcurrir de los paseantes y de los siglos.
CAT_Observar la naturalesa pot donar-nos respostes. Malgrat l’erosió de les onades —les dificultats de la vida— i d’una climatologia adversa, la muntanya roman serena en la seva fortalesa. En aquest quadre banyat per una llum molt diferent de la de la Mediterrània, Sorolla retrata l’ambient ennuvolat i humit de Sant Sebastià davant una mar rúfola. Unes figures minúscules es recolzen en la barana: la seva petitesa engrandeix la mar. Solem fixar-nos en el que es mou —la marea, els personatges, els núvols—, però oblidem el que roman. Les onades van i venen, trenquen, esclata un univers d’escuma efímera; després d’un instant d’apnea, la mar es retira i tot torna a començar. Una ratxa de vent arrenca algun barret, ens fa trontollar, ens exposa més a la inclemència. Què deu pensar el mont Ulia, allà al fons? Des de la seva quietud antiga, observa impertorbable el pas dels passejants i dels segles.
EUS_Natura behatzeak erantzunak eman diezazkiguke. Uhinek —bizitzako zailtasunak— higatuta eta klima txarrak aurka egin arren, mendiak bere indarrean lasai irauten du. Mediterraneoak duen argiarekiko oso bestelakoa den argiz blaitutako koadro horretan, Sorollak Donostiako giro lainotsu eta hezea irudikatu du, itsaso zakar baten aurrean. Irudi xume batzuk barandari helduta ageri dira: haien txikiak itsasoa handiagotzen du. Mugitzen denari erreparatu ohi diogu —itsasaldia, pertsonaiak, hodeiak—, baina iraun dirauen hori ahaztu egiten dugu. Olatuak hona eta hara, lehertu egiten dira, apar efimerozko unibertso bat eraikiz; apnea une baten ondoren, itsasoak atzera egin eta berriz hasten da dena. Haize-bolada batek kapelaren bat erauzten du, kulunkatzen gaitu eta eguraldi zakarraren mende uzten gaitu, babesgabeago. Zer pentsatuko ote du Ulia mendiak, han hondoan? Bere antzinako gelditasunetik, ibiltarien eta mendeen joana behatzen du, beti bat.