Joaquín Sorolla Bastida
Corriendo por la playa / Corrent per la platja
1908
Óleo sobre lienzo
90 x 166,5 cm
© Museo de Bellas Artes de Asturias. 1958
CAS_Dependiendo del momento de nuestra vida, pasear o correr por la orilla puede ser un momento sosegado o una experiencia excitante. ¿Qué sientes cuando observas el horizonte?
La línea del horizonte marino suele aportar calma. Quizá Sorolla, en busca del movimiento, lo deja fuera del cuadro y lo sustituye por las olas quebradas: todo se llena de dinamismo, como una respiración acelerada. Correr en la playa es una forma de alegría que no necesita palabras. Nace de una intuición: el cuerpo decide antes que la mente. Se lanza, salta una ola, esquiva la espuma, se entiende con el mar a su manera. Se mueve por puro impulso, en libertad. Correr por placer no lleva a ninguna parte, pero ¿acaso no consiste en eso el juego? Pero la escena también revela una asimetría: el niño corre desnudo, ligero, mientras las niñas llevan vestidos mojados que pesan y se pegan a la piel. La libertad, a veces, llega antes para unos que para otras.
CAT_Segons el moment de la vida en què ens trobem, passejar o córrer per la vora de la mar pot ser un moment assossegat o una experiència excitant. La línia de l’horitzó marí sol aportar calma. Potser Sorolla, a la recerca del moviment, la deixa fora del quadre i la substitueix per les ones trencades: tot s’omple de dinamisme, com una respiració accelerada. Córrer per la platja és una forma d’alegria que no necessita paraules. Neix d’una intuïció: el cos decideix abans que la ment. Es llança, salta una ona, esquiva l’escuma, s’entén amb la mar a la seva manera. Es mou per pur impuls, en llibertat. Córrer per plaer no porta enlloc, però no és precisament això el joc? Tanmateix, l’escena també revela una asimetria: el nen corre nu, lleuger, mentre que les nenes duen vestits mullats que pesen i s’enganxen a la pell. La llibertat, de vegades, arriba abans per als uns que per a les altres.
EUS_Gure bizitzako aldiaren arabera, itsasertzean paseatzea edo lasterka egitea une bare bat izan daiteke, edo esperientzia zirraragarri bat. Itsasoko ortzi-mugak baretasuna ekarri ohi du. Baliteke Sorollak, mugimenduaren bila, koadrotik kanpo utzi izana eta haren ordez olatu hautsiak margotu izana: dena da dinamismo, arnasestu baten gisan. Hondartzan lasterka egitea hitzik behar ez duen poztasun-mota bat da. Intuizio batetik sortzen da: gorputzak hartzen dio aurrea gogamenari. Jauzi egin, olatu baten gainetik salto egin, aparra saihestu… itsasoarekin moldatzen da bere erara. Bulkada hutsez mugitzen da, askatasunez. Gozamen hutsez lasterka egiteak ez garamatza inora; baina, ez al da horixe jolasaren muina? Baina eszenak asimetria bat ere azaleratzen du: mutikoa biluzik doa lasterka, arin; neskatoek, ordea, soineko bustiak daramatzate, pisutsuak eta azalean itsatsita. Askatasuna, batzuetan, lehenago iristen da batzuentzat besteentzat baino.