Saltear al contenido principal

CULTURA
GALERÍA
¿Sorolla en un hospital?

Corriendo por la playa / Corrent per la platja

Joaquín Sorolla Bastida
Corriendo por la playa / Corrent per la platja

1908
Óleo sobre lienzo
90 x 166,5 cm

© Museo de Bellas Artes de Asturias. 1958

Corriendo por la playa / Corrent per la platja

Dependiendo del momento de nuestra vida, pasear o correr por la orilla puede ser un momento sosegado o una experiencia excitante. ¿Qué sientes cuando observas el horizonte?

 La línea del horizonte marino suele aportar calma. Quizá Sorolla, en busca del movimiento, lo deja fuera del cuadro y lo sustituye por las olas quebradas: todo se llena de dinamismo, como una respiración acelerada. Correr en la playa es una forma de alegría que no necesita palabras. Nace de una intuición: el cuerpo decide antes que la mente. Se lanza, salta una ola, esquiva la espuma, se entiende con el mar a su manera. Se mueve por puro impulso, en libertad. Correr por placer no lleva a ninguna parte, pero ¿acaso no consiste en eso el juego? Pero la escena también revela una asimetría: el niño corre desnudo, ligero, mientras las niñas llevan vestidos mojados que pesan y se pegan a la piel. La libertad, a veces, llega antes para unos que para otras.

Un paisatge és una línia en l’horitzó. Ací eixa línia són les ones trencades, que li donen moviment a allò estàtic. En un altre moment, aquest enquadrament hauria tingut un tros de cel per dalt. Però com en eixe mateix segle havia nascut la fotografia, la composició es baixa, es posa a l’altura de l’observador. De sobte l’aigua inunda el fons. Ja no hi ha una estabilitat en la composició, sinó que tot s’ompli de dinamisme.

És la impressió, el fragment de l’experiència. El xiquet del fons intenta apartar el sol (es pot fer tal cosa?). Potser a la mar hi ha una mica de confusió. De sobte ve una ona, i xap! Ens posa els cabells per la cara i ens rebolca. Els tres xiquets de la vora de la mar, en canvi, són més lliures. La primera xiqueta va començar a intuir, la següent la va creure. El tercer va veure que, efectivament, atrevir-se és tornar a començar.

Volver arriba