Rocas de Jávea y el bote blanco / Roques de Xàbia i el bot blanc / Xàbiako harkaitzak eta txalupa zuria

CAS_Hay paisajes que parecen una despedida. En esta orilla escarpada, el sol de la tarde, ya en retirada, se posa en el agua poco profunda. El último rayo es también el más oblicuo: incide con suavidad en la minúscula cala, descomponiendo el azul en un arco iris líquido. Este lugar no es una playa frecuentada; aquí solo llegan los más tenaces, los que no temen ir campo a través, resistiendo los arañazos de los arbustos y los acantilados inesperados. Desafiando la severidad de la roca desnuda, que no perdona un paso en falso. Superando momentos de vértigo, tanto por las alturas como por las incertidumbres. La ruta era larga, seguramente nos ha obligado a soltar el exceso de equipaje para llegar solo con lo indispensable. Cuánto camino, cuánta determinación, cuánta energía para llegar hasta aquí. 

El bote blanco espera cerca, frente a la costa, como una posibilidad sencilla: cruzar, cambiar de orilla, dejarse llevar. Los últimos pasos son reveladores: el regreso al océano cierra el círculo que abrimos al nacer. Si esta es una travesía de retorno, confiemos: resueltos al agua, disueltos en ella.

CAT_Hi ha paisatges que semblen un comiat. En aquesta riba escarpada, el sol de la tarda, ja de retirada, es pon en l’aigua poc profunda. L’últim raig és també el més oblic: incideix amb suavitat en la minúscula cala i descompon el blau en un arc de Sant Martí líquid. Aquesta platja no és un indret freqüentat; aquí només arriben els més tenaços, els que no temen anar camp a través, resistint les esgarrapades dels arbustos i els penya-segats inesperats. Desafiant la severitat de la roca nua, que no perdona un pas en fals. Superant moments de vertigen, tant per les altures com per les incerteses. La ruta era llarga, segurament ens ha obligat a deixar anar l’excés d’equipatge per a arribar només amb allò indispensable. Quant de camí, quanta determinació, quanta energia per a arribar fins aquí.

El bot blanc espera a prop, enfront de la costa, com una possibilitat senzilla: creuar, canviar de riba, deixar-se portar. Els darrers passos són reveladors: el retorn a l’oceà tanca el cercle que obrim en néixer. Si aquesta és una travessia de retorn, confiem-hi: lliurats a l’aigua, dissolts en ella.

EUS_Paisaia batzuek agurra dirudite. Itsasertz malkartsu honetan, arratsaldeko eguzkia, jada erretiroan, sakonera txikiko uretan pausatzen da. Azken eguzki-izpia zeiharrena ere bada: kalatxoan leuntasunez eragiten du, urdina ortzadar likido batean deskonposatuz. Leku hau ez da hondartza jendetsu bat; hona tematienak baino ez dira iristen, ezarritakotik bestelako bideetan barrena joateko beldurrik ez dutenak, zuhaixken urratuei eta ezusteko itsaslabarrei aurre eginez. Huts egindako urrats bakar bat ere barkatzen ez duen harkaitz biluziaren gogortasunari aurre eginez. Bertigo-uneak gaindituz, bai altuerengatik, bai ziurgabetasunengatik. Ibilbidea luzea zen, segur aski soberako ekipajea uztera behartu gaitu, ezinbestekoarekin bakarrik iristeko. Zein bide luzea, zein erabakitasun handia, zenbateko energia hona iristeko. 

Txalupa zuria gertu dago zain, kostaldearen parean, aukera xume bat balitz bezala: gurutzatu, itsasertzaz aldatu, eramaten utzi. Azken urratsak argigarriak dira: ozeanora itzultzeak jaiotzean ireki genuen zirkulua ixten du. Itzulerako bidaia bada, izan dezagun konfiantza: uretara emanak, uretan urtuak.