Sol de la tarde / Sol de la vesprada

Alguien dijo: “Si tienes miedo, hazlo con miedo”. Tomar perspectiva sobre la situación nos ayuda a relativizar; ser plenamente consciente de nuestras capacidades nos inyecta confianza.

Adentrarse en el mar con firmeza no elimina el temor. Está la incertidumbre de pisar un suelo desconocido  —podemos tropezar con una roca, enredarnos en algas, encontrar un agujero inesperado—. Están los ingredientes adversos: las olas embisten, el viento es impredecible y la vela inflada impone su enorme presencia cegando parte del horizonte. El sol cae, su luz lateral nos advierte del atardecer. No obstante, la valentía serena del buey consiste en seguir adelante, confiando en que no está solo, en la fuerza repartida con sus semejantes hacia un objetivo común. Sin duda, desconocemos la magnitud real de nuestra propia fortaleza: la resistencia del marinero solo se puede medir en aguas turbulentas. Si estás atravesando un océano implacable y la penumbra acecha, recuerda: no tengas miedo a navegar el miedo.

És compatible entrar a la mar amb fermesa i tindre por. No es tracta només de no saber on trepitgem —ací hi ha roca, un buit o algues?— sinó que també hi ha moltes coses de front, com el vent, les ones que no avisen i l’enorme vela, unflada com un núvol a punt de descarregar. Davant de tants estímuls, és molt difícil observar altres possibilitats, però n’hi ha. Resulta que hi ha més bous que comparteixen el treball. Són a prop. També hi ha algunes persones que saben el que estan fent. I també està la pròpia força, és clar.

L’oceà envesteix i és implacable, però el bou recorda que en la resistència està la clau. És el sol de la vesprada i comença a fosquejar, però hi ha una cosa amb la qual no compta la mar: el bou i l’ésser humà s’organitzen, es distribueixen, decideixen. La mar només adverteix.