Después del baño / Després del bany

En esta escena íntima Sorolla no pinta el agua, sino el instante posterior a que esta desaparezca. Vemos una mujer joven sentada, parece recogida hacia dentro, concentrada en la minuciosidad de secarse a sí misma. Quizá escucha su propia respiración en el vaho, en la calma que llega después del movimiento. Es fácil sentir los contrastes: la tibieza del cuerpo contra la frialdad del mármol, su dureza pétrea frente al paño envolvente. La tela, ese límite suave entre el afuera y el adentro, va empapando las gotas que persisten en su piel. 

Si el agua es emoción, ¿qué queda después? Se dice que las lágrimas ayudan porque limpian nuestra mirada sobre la situación que las causa. En todas las culturas, el baño y el agua han trascendido la higiene física para ser parte de rituales sagrados, de transiciones vitales y purificación espiritual. ¿Qué nos regala el agua? Un cuerpo limpio, una sensación de frescura, de pequeña renovación. ¿Será cada baño un recuerdo de nuestro propio nacimiento, el primer y gran tránsito del mundo líquido al aéreo? 

Quant de soroll i quant de fum devia haver-hi a les ciutats industrials! Sabem això per diverses raons, però una d’aquestes resideix en la profusió d’obres amb temàtica de toilette, és a dir, la neteja íntima femenina. Sabem gràcies a això que qui consolida aquest tema iconogràfic és la mirada masculina, que correspon a un determinat subjecte hegemònic en el segle XIX: burgès, de raça blanca, i primer en la línia de representativitat política.

La clau està en allò que no hi és, que és el que de vegades opera amb més força. Si la delicadesa i la vulnerabilitat és el que resulta cridaner, això es deu al fet que qui ho demanda és el seu contrari: una mirada hegemònica i industrial.

És curiós també el marbre que acompanya moltes d’aquestes escenes, presents en molts dels pintors que tracten el tema: la blanquitud escenogràfica i l’ideal fix d’un material que es considera noble. Que no taca.